Revista de Menorca

La Revista de Menorca ocupa un espai central dins la història de la cultura illenca des de la seva creació el 1888 fins a l’actualitat. Reflex de la dinàmica històrica de més d’un segle, els milers d’articles que conté aporten un coneixement enciclopèdic, tan humanístic com científic, de la realitat menorquina.

Es consideren 9 èpoques en la llarga existència de la Revista de Menorca, essent les primeres quatre les de les dificultats de consolidació. Durant la primera època (1888-1890) el propietari i director fou Joan Seguí, i es tanca amb la seva mort. La segona època (1896-1897) correspon a la direcció de Gabriel Llabrés, professor d’institut que l’havia adquirit, i acaba quan Llabrés és traslladat a Cáceres. A continuació l’adquireix Francesc Hernández Sanz, també professor a l’institut de Maó i comença la tercera època (1898-1899), que finalitza a causa de les dificultats financeres que travessa la publicació. El mateix Francesc Hernández ho torna a provar en 1902 (és la quarta època) però novament les dificultats financeres l’obliguen a tancar.

Un cop creat l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, la Revista de Menorca n’esdevé l’òrgan i inicia així la cinquena època (1906-1934), la més brillant de la seva història, que finalitza amb els moments previs a la guerra civil espanyola.

La sisena època (1943-1955) és la de la postguerra, molt marcada per la ideologia del règim franquista tal com la mateixa Revista de Menorca publicava –i no se n’amagava- en el primer número de 1943: “…al continuar su publicación, siempre de acuerdo con las actuales normas y de la nueva cultura que se ha logrado implantar gracias a la espada de nuestro invicto Caudillo…”. Però malgrat la miraculosa espada, la Revista finalitza novament per manca de recursos.

Tossudament l’Ateneu es resisteix a què la Revista desaparegui malgrat les normas y la nueva cultura que s’havien implantat en l’època anterior, i la revitalitza iniciant una setena época (1961-1989) que funciona, això sí, amb importants mancances econòmiques fins que en 1990 s’inicia la col·laboració amb l’Institut Menorquí d’Estudis i s’inaugura la vuitena època (1990-2000).

En 2001 s’inicia la novena època, amb una doble direcció: Josefina Salord en representació de l’Ateneu i Miquel Àngel Limón Pons, de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), de Maria Lluïsa Canut i José Luis Amorós, és una obra clau per obrir-nos les portes a un dels materials d’investigació i de divulgació sense els quals és inexplicable la cultura de Menorca fins ara mateix. També és de referència l’obra de Miquel Barber Barceló, Índice de la Revista de Menorca 1961-1980, que ha esdevingut eina imprescindible per als investigadors, publicada a la mateixa Revista de Menorca. I cal no oblidar tampoc l’article de Miquel Àngel Limón Pons Revista de Menorca: La pervivència centenària d’una publicació cultural d’estudis locals, publicat a “Els estudis i la premsa local al segle XXI”.